jueves, 22 de marzo de 2012

El Canal Segarra-Garrigues encara té futur



El Canal Segarra-Garrigues és una obra vital pel reequilibri territorial i per la dinamització econòmica. Les zones ZEPA, 42 mil hectàrees de 70 mil de superfície de rec, han suposat una important disminució de la superfície de rec, que ha compromès la viabilitat econòmica de moltes explotacions.

I precisament, en moments de crisi econòmica com és l’actual, s’ha d’apostar decididament pel sector primari, per un sector estratègic com és l’agricultura i hem d’imposar el sentit comú i fer que sigui possible d’una vegada per totes la compatibilitat de la protecció de les aus amb l’agricultura.

La Comissió Europea va afirmar que les ZEPA no eren incompatibles amb el rec, sinó que a través dels plans de gestió es podria preveure algun tipus de rec, sempre que no afectés les aus en perill d’extinció. És a dir, el que sempre hem defensat des del PP.

El Conseller d’Agricultura en les seves primeres declaracions com a Conseller, es va comprometre, dient textualment ”El meu objectiu és recuperar el projecte original pel Canal Segarra-Garrigues”. I va afegir que s’havien de buscar els mecanismes per tornar als plantejaments inicials. Després d’aquestes paraules no s’ha fet absolutament res per intentar reconduir aquest assumpte.

Ara s’obre una porta a l’esperança amb la notícia de que la Comissió de Peticions del Parlament Europeu ha acordat investigar el projecte del Segarra-Garrigues, com a conseqüència de la denúncia presentada per l’Institut Agrícola de Sant Isidre. Aquesta és una molt bona notícia que demostra que el tema no està tancat i que hi ha possibilitats de que finalment aquest Canal sigui viable.

Estem parlant d’una inversió pública de 1.521 milions d’euros, que cal rendibilitzar, i que cal que sigui possible, perquè el territori i la seva activitat agrària depenen d’aquest Canal. I segurament la retallada provocaria uns perjudicis econòmics i socials molt més greus que el possible benefici ambiental.

A la disminució de la superfície de rec, ara hem d’afegir un nou problema que és el preu de l’aigua amb una tarifa fixa de 181 euros per hectàrea de regadiu, que es paga independentment del consum i que perjudica els regants i per això no estan d’acord i el que és més greu, alguns s’estan plantejant, fins i tot, de renunciar al projecte. Des del PP hem reclamat en diverses ocasions al Conseller que reconsideri el preu de l’aigua, ja que ni sindicats agraris ni regants no consideren el preu assequible tal i como des del Departament d’Agricultura ens el volen vendre.

Ara s’obre la possibilitat que davant l’anunci de què el Parlament Europeu investigarà la retallada del Segarra-Garrigues per a la protecció de les aus, puguem recuperar el projecte inicial. I si volem el Canal haurem de remar tots en la mateixa direcció. Si som conscients del problema busquem una solució. Considerem al Canal, com el que és, una infraestructura imprescindible i irrenunciable pel desenvolupament del sector agrari i de la indústria agroalimentària de les comarques de Lleida. És per això que en diferents sessions de control parlamentàries, he demanat al Conseller d’Agricultura que aposti des de Catalunya per a que el Canal Segarra-Garrigues sigui una realitat, treballant de manera decidida per l’agricultura. Ara no és el moment de posar pals a les rodes, sinó de buscar solucions.

Dolors López Aguilar
Diputada al Parlament de Catalunya del PP per Lleida

jueves, 8 de marzo de 2012

El segle de la igualtat real de les dones

Commemorem avui, 8 de març de 2012, el Dia de la dona treballadora. Si fem una mirada enrere, ens adonem que va ser durant el segle passat, el segle XX, quan va tenir lloc de ple la lluita de la dona per aconseguir la igualtat política, jurídica i econòmica, malgrat que les primeres manifestacions emancipadores van començar a finals del segle XIX.

No ens trobem amb un fenomen nou, històricament curt. Al contrari. No és casualitat que el passat segle XX fos anomenat per no pocs sociòlegs el “segle de les dones”. La Primera Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió en la consciència social de la dona. Durant aquest conflicte, la dona va assumir el manteniment de l’economia productiva mentre els homes lluitaven al front, i s’incorporaven a la mà d’obra industrial. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.

Malgrat que aquest protagonisme va ser clau, no va ser fins després del conflicte bèl·lic que, en la majoria dels països –inclosos els més avançats països europeus-, les dones casades no podien disposar dels seus béns, no tenien la custòdia dels fills, no podien signar contractes ni disposar lliurement de les seves persones.

A partir dels anys seixanta, però, va ser quan les dones van començar a adonar-se de la gran distància que encara separava les lleis dels costums –la igualtat legal de la real- i els moviments feministes van començar a lluitar per la igualtat social. És a dir, la lluita va passar a ser per aconseguir l’equiparació entre homes i dones en la vida quotidiana tot reconeixent que les diferències entre homes i dones no poden implicar desigualtat.

Tot i que l’accés de les dones als àmbits polítics ha constituït una veritable revolució de gènere, l’agenda de les reivindicacions feministes als països occidentals encara avui té temes pendents. En ple segle XXI, i fora d’aquests escenaris, com als països més pobres, la situació de les dones i els infants sovint no arriba ni tant sols als estrictes límits de la supervivència i constitueix un atemptat per a la dignitat col·lectiva.

En el món desenvolupat, la desaparició de l’analfabetisme i la feminització de l’ensenyament superior pot considerar-se un indici significatiu de la millora de la formació educativa i professional de les dones, però no encara en els països en vies de desenvolupament.

A finals del segle passat, les dones van ocupar espais professionals fins aleshores de monopoli masculí, i actualment, i per fortuna, avui ningú no s’estranya si es troba davant d’una metgessa, una jutgessa o una catedràtica, cosa impensable un segle abans. Però no cal oblidar que, paral·lelament a aquests assoliments, va generalitzar-se la doble carrera, pública i familiar, la doble jornada laboral, perquè encara la dona és la responsable, socialment, de la cura de la llar i dels fills.

Encara avui, quan en molts països s’han assolit èxits inqüestionables en la lluita per la igualtat de la dona, aquí continuen existint mecanismes socials i culturals que la discriminen. A més, no en tots els països es respecten de la mateixa manera aquests principis i, per exemple, els països islàmics són els més reticents a l’hora de concedir la igualtat jurídica a les dones.

Des del Partit Popular, volem donar suport a la corresponsabilitat, incentivant la participació equilibrada d’homes i dones en la cura dels infants, alhora que impulsarem la reincorporació de la dona al mercat laboral després de l’educació dels seus fills.

Queda, doncs, molta feina a fer, tant pel que fa a la legalitat com a la mentalitat. El segle XXI, doncs, hauria de ser el segle de l’assoliment definitiu de la lluita, tenaç i pacífica, començada a finals del XIX. Fem doncs, que el segle XXI sigui conegut com el “segle de la igualtat real de les dones”.

Dolors López Aguilar
Presidenta Partit Popular de Lleida