Empieza el curso, empieza el cambio

Empieza el curso político marcado por la ya inminente y anunciada convocatoria de elecciones generales para el próximo 20 de noviembre.

Después de un mes de agosto en el que nos hemos desayunado con noticias alarmantes respecto a la economía, acabamos también con un dato nuevamente preocupante: y es que el desempleo vuelve a subir.

La situación a la que nos ha llevado el Gobierno socialista, con sus continuos errores, con su política improvisada, con la negación de la crisis cuando ésta era más que evidente, y, sin tomar las medidas que requería la economía española, ha traído como consecuencia un escenario que sólo se puede solucionar con un cambio de política radical, centrado en reactivar la economía y la creación de empleo.

La reforma constitucional para limitar el déficit es un paso importante que ya había pedido el Partido Popular, y al que el partido socialista se había negado. De hecho, la ley de Estabilidad presupuestaria, algo tan sencillo y de sentido común, que es que no se puede gastar más de lo que se ingresa, había sido aprobada cuando gobernó en España el Partido Popular. Poco después, los socialistas, la derogaron, y así nos ha ido.

Y parece que la presión del Banco Central Europeo, y el peligro de que no se pueda comprar deuda española, han hecho recapacitar al actual presidente del gobierno en el tramo final de su mandato.

Por esta razón, Zapatero ha cedido finalmente a las reivindicaciones europeas y a lo que el Partido Popular le venía reclamando desde hacía tiempo. Los populares hemos defendido y defendemos con tesón esta reforma constitucional, porque la consideramos necesaria, oportuna y responsable. Su cumplimiento obliga a un necesario rigor presupuestario –y, como muchas familias españolas ya vienen aplicando-, obliga al gobernante a no gastar lo que no se tiene. También anticipa la independencia económica que el Partido Popular reivindica, ya que la contención de la deuda evita que la economía española esté en manos extranjeras. Estamos convencidos que esta reforma reforzará la coordinación entre las administraciones, ya que exige a las comunidades autónomas exactamente lo mismo que al estado, con un amplio margen normativo para que cada comunidad lo dote de efectividad. La reforma implica, con toda seguridad, la garantía del Estado del Bienestar, ya que no puede haber política social sin política económica, ni viceversa –porque, sosteniendo un endeudamiento ilimitado, existe el peligro de olvidarse de los más débiles-. Ya que hablamos de política social, quisiera hacer un inciso sobre la nefasta gestión, por parte de la Generalitat de Catalunya, herencia del tripartito, del PIRMI. El Gobierno de CiU ha demostrado una gran falta de profesionalidad durante estos 7 meses de inactividad en la gestión de la Renta Mínima de Inserción que en este momento de gran crisis económica y social, es inaceptable. Proponemos, desde el partido Popular una auténtica reforma integral de la RMI, que realmente dé prioridad a los más desfavorecidos.

De todos es conocido que, la reforma constitucional ha abierto una brecha en el seno del propio partido Socialista y, muy especialmente, con la disconformidad manifiesta del candidato socialista a la presidencia del gobierno, que estaba en desacuerdo con esta medida, aunque finalmente haya tenido que acatar las órdenes de su partido.

Los convergentes, por su parte, llegan a las elecciones radicalizando sus posturas, y negándose a votar en el Congreso, -algo realmente insólito- y que les puede pasar factura si continúan en esta línea. Su único objetivo, en declaraciones del propio señor Duran Lleida, es conseguir que el PP no obtenga la mayoría absoluta en las próximas elecciones.

Los nacionalistas de CIU sólo pueden aspirar a completar mayorías, a ejercer la fuerza con unos escaños que pueden ser decisivos. Ven, obviamente, peligrar esa posición, porque los ciudadanos, en estos momentos, lo que piden a gritos es un cambio de gobierno. Pero quieren –queremos- un cambio sólido, fuerte, capaz de sacar a este país de la crisis económica, social e institucional en la que nos ha hundido el gobierno socialista.

Los catalanes ya estamos hartos de experimentos, y queremos un partido cohesionado. Está claro que el PSC, en plena descomposición, no lo es. Cada cual va por su lado. No se sabe quien dirige el partido en Catalunya, sencillamente, porque no hay nadie que lo haga.

Siempre se ha dicho que la primera premisa para reactivar la economía es la confianza. Pues bien, en estos momentos, el único partido que inspira esa confianza demandada por los ciudadanos, es el Partido Popular, y por eso, el PP es la única opción posible para ese cambio tan necesario.

Dolors López
Presidenta del PP de Lleida y diputada al Parlament de Catalunya

Igualtat legal, però no real

L’any 1975, les Nacions Unides van declarar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona. Aquest 8 de març, a més és especial, ja que commemorem que fa 80 anys que per primera vegada la dona va poder exercir el seu dret a vot. Avui fa 80 anys que una dona, Clara Campoamor, va demanar la paraula al Congrés dels Diputats per defensar la igualtat entre sexes i el reconeixement del dret de les dones a votar. I ho va aconseguir. Campoamor va aconseguir que les Corts modifiquessin l’article 36 de la Constitució i que es recollís el ple dret electoral de la dona.

Els canvis socials de l’últim segle han posat de manifest la necessitat que les polítiques d’igualtat formin part imprescindible de l’agenda política de tots els governs i la màxima expressió d’aquest reconeixement va quedar palesa en el compromís recollit a la Constitució de 1978. Però a dia d’avui encara resten molts obstacles que impedeixen les dones tirar endavant els seus projectes i les seves ambicions, i és per això que hem de continuar el camí iniciat aquell 1931 per Clara Campoamor.

El que sí és cert, és que de les hores ençà les coses han canviat molt, però encara ens queda molta feina per fer i molt camí per recórrer. Jo no crec en les quotes sexistes de l’àmbit laboral i és necessari acceptar i entendre que una dona pot arribar, pels seus propis mèrits a ocupar càrrecs de responsabilitat dins d’una empresa, d'igual manera que ho pot fer un home.

I un exemple el tenim al Partit Popular. La nostra presidenta, l’Alicia Sánchez – Camacho, és una dona, les dues diputades al Parlament per Lleida som dones, la portaveu del Grup Municipal del PP a la Paeria i a la Diputació de Lleida és una dona, i ara, la nostra candidata a l’alcaldia de Lleida en les properes eleccions municipals, la Inma Manso, també és una dona. Al nostre partit no calen les quotes, i aquest n’és un bon exemple.

A més, la política, és una professió, si cap, encara més complicada pel fet de ser una dona. En la política no hi ha horaris, i les dones que ens hi dediquem ho tenim més complicat per conciliar la vida laboral amb la familiar. Aquest és el nostre principal repte com a dones, un repte que ha de basar-se en tot un conjunt de mesures que permetin una millor organització del temps i del treball, compatible amb l’atenció als fills, equilibrant les responsabilitats que permetin una nova manera de cooperació i de compromís entre homes i dones.

D’altra banda, és necessari establir els mecanismes de detecció de sectors de marginació femenina per tal de promoure polítiques actives de suport a les dones que garanteixin una protecció econòmica i social adequada, especialment a les dones soles, vídues i grans, atès que donada la major esperança de vida i l’envelliment de la població, són cada cop més nombroses i més vulnerables, situant-se en risc d’exclusió social.

Per tot lo exposat, tinc el convenciment, que a dia d’avui s’ha arribat a una igualtat legal, però falta molt per aconseguir una igualtat real. Per tant, es fa necessari un compromís efectiu per part dels poders públics perquè, tenint en compte aquesta situació, siguin capaços d’afavorir les mesures necessàries per acabar amb la discriminació que dia a dia encara pateixen les dones.

L’any 1931 i davant les Corts, Clara Campoamor va cridar “deixeu que la dona es manifesti com és, per poder-la conèixer i jutjar . Respecteu el seu dret com a ésser humà. Deixeu, a més, a la dona, que actuï en dret, ja que serà l’única manera que es pugui educar en ell, siguin quins siguin els entrebancs i dubtes que en un principi hagi pogut tenir”.

Avui, a l’any 2011, no crec, que les coses hagin canviat pas massa. Les dones hem de continuar fent sentir la nostra veu, ens hem de continuar justificant dia a dia. I que això canviï depèn, en primer lloc, de nosaltres mateixes, ja que, com ha dit en alguna ocasió, la Margaret Thatcher “Qualsevol dona que entengui els problemes de portar una casa està molt a prop de entendre els de portar un país”. Ara bé, també és necessari comptar amb el compromís i la col·laboració de tots per aconseguir una igualtat real entre homes i dones en la societat del segle XXI.

Dolors López
Presidenta del PP de Lleida i diputada al Parlament

En lloc de confrontacions, solucions

Aquest any que tot just acabem d’estrenar suposa l’inici d’una nova legislatura al Parlament de Catalunya. En tots els començaments hi ha ganes i bona voluntat, malgrat que això no és suficient per governar bé i fer el més adequat. En aquests moments, la prioritat és resoldre el tema econòmic, retornar la confiança als empresaris i als autònoms, que en definitiva són els que generen llocs de treball i poden reactivar la malparada economia.

Quan el president de la Generalitat diu que s’ha trobat unes arques públiques sense diners, em recorda el que li va passar al govern del Partit Popular l’any 96, una situació que probablement es repetirà l’any 2012, i el Partit Popular va demostrar aleshores, i ho tornarà a demostrar, que aplicant les polítiques adequades, de recolzament a les PYMEs i baixant els impostos es pot sortir de la crisi i crear riquesa. Per cert, a Catalunya, malgrat que alguns caps quadrats es neguin a reconèixer-ho, li va anar molt bé quan va governar el Partit Popular a Espanya.

El President Mas segur que hi posa bona voluntat, però s’equivoca quant pretén enfrontar Catalunya i la resta d’Espanya. Precisament, en els moments difícils és quan la solidaritat i les bones relacions són més necessàries. Com també s’equivoca quan diu que no donarà un pas enrere en el tema de la immersió lingüística. El senyor Mas ha de recordar que les eleccions ja han passat, que ara ja no és un candidat en campanya electoral i que com a president de la Generalitat ha d’adoptar una posició de responsabilitat i acatar la sentència del Tribunal i fer-la complir. El senyor Mas ha de pensar que ara no és el candidat de CIU, sinó el president de tots els catalans.

I en aquest sentit, Artur Mas té dos reptes importants. El primer i prioritari és recuperar l’economia, i el segon, és crear un marc de convivència a Catalunya que passa per respectar les sentències dels Tribunals. Aquesta és una norma bàsica en un estat de dret i els primers que han de donar exemple són els governants.

Pel que fa a la província de Lleida, la situació és preocupant. El tripartit ens ha deixat una província desfeta econòmicament i decebuda socialment, i el govern de CiU, més preocupat en proclames identitàries que en buscar solucions reals a la crisi, no sembla el més preparat per arreglar-ho. Les dades econòmiques són més que alarmants: Lleida ha tancat l’any 2010 amb un 20 % menys d’empreses i l’atur ja afecta a més de 27.500 lleidatans.

A més, el nostre sector agrari i ramader tampoc està millor. La renda agrària està sota mínims històrics, hi ha el problema de les zones ZEPA del canal Segarra-Garrigues per resoldre i ara als nostres pagesos se’ls ha afegit un mal de cap més amb els robatoris que, un dia i un altre, pateixen les seves explotacions agràries, sense que ningú hi posi remei i amb un greuge afegit, que és la dificultat que tenen per poder assegurar les seves propietats.

En aquests moments i davant d’aquesta situació, cal menys retòrica nacional i més concreció en buscar solucions per sortir de la crisi i per solucionar els problemes reals i quotidians que pateixen els ciutadans. Cal tocar de peus a terra i ser molt conscients de la situació que vivim.

No és el moment de fer volar coloms, ni de buscar fora de Catalunya els culpables de la situació. No és el moment d’encendre flames patriòtiques, ni de fer crides a la construcció nacional, sinó que hem de dedicar tots els esforços a sortir del pou en el que ens trobem per culpa d’unes inadequades polítiques econòmiques.

Finalment, no vull acabar aquest escrit sense donar les gràcies a tots els lleidatans que han confiat en el PP en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. No els defraudarem. I als que no ho han fet, dir-los que poden comptar amb nosaltres si en algun moment necessiten la nostra ajuda.

Dolors López
Presidenta del PP de Lleida i diputada al Parlament