viernes, 13 de febrero de 2009

L'agricultor és el primer ecologista

Sembla que el que toca quan està en joc el futur i la supervivència de les persones, dels ciutadans als quals es governa és aplicar el sentit comú i fer prevaler per sobre de qualsevol altra consideració la defensa dels seus interessos. Cap projecte col·lectiu arribarà a bon port si els qui l'integren donen mostra de diversitat de criteris o interessos.
No és possible lluitar contra tot el que avui dia amenaça el benestar de les persones si dins del mateix vaixell n’hi ha amb objectius inconfessables o massa fidels a la seva ideologia. Primer que tot els interessos de la gent, el seu futur, després, sempre després, la ideologia.
El gran projecte del Canal Segarra-Garrigues i la lluita contra les successives ZEPA que s'han anat establint per part de la Unió Europea exigia que tots defenséssim amb la mateixa fe uns interessos que estan per damunt d'electoralismes i maximalismes ideològics. Això és el que els partits que les darreres dècades han governat Catalunya no han fet. Les conseqüències arriben ara i les paguen la gent del camp lleidatà.
La gran obra iniciada pel Govern del Partit Popular i que era el fruït d'una aspiració col·lectiva mereixia ser defensada pels polítics de tots els partits des d'una perspectiva on prevalguessin les persones, les seves necessitats i deixés de banda electoralismes de curta volada.
Hi ha causes, lluites, que no admeten dubtes ni ambigüitats com les que, sovint, han exhibit els consellers de la Generalitat responsables d'aquests temes. Agricultura i Medi Ambient defensant interessos oposats. La realitat no admet aquestes frivolitats.
Molts dels problemes que ara sorgeixen són fruit d'una tendència a ignorar la realitat per part d'uns polítics que combinen un ecologisme mal entès amb un entreguisme endèmic a l'hora de negociar amb Europa el futur de la nostra agricultura.
Brussel·les anuncia la creació d'una nova zona de protecció d'aus de 20.000 hectàrees que segons tots els sectors afectats podria posar en perill la viabilitat del canal Segarra-Garrigues. Les primeres recomanacions de Brussel·les sobre zones de protecció d'aus no van ser escoltades. La manca de criteri per part del Govern català era evident i no es van saber presentar alternatives coherents ni consensuades amb el territori.
Es va aplicar una estratègia d'ulls clucs pensant que no passaria res i es va continuar amb el projecte de construcció. Lògicament, les sancions van arribar inexorablement posant contra les cordes el futur de la pagesia i la viabilitat de l'obra pública, junt amb l'AVE, més important de la darrera història de la nostra província.
Ara, i per afegir una nota més de color en aquesta comèdia de l'absurd, ens assabentem que la utilitzada per Brussel·les per saber per on talla i a quines zones afecta, ha sorgit d'estudis realitzats per organismes depenents de la Generalitat. Una vegada més secretisme i manca de diàleg en comptes d’elaborar una opció de consens entre totes les parts, portar-la a Europa i convèncer els seus dirigents de la possibilitat de combinar perfectament supervivència de les espècies protegides i agricultura.
Quelcom tan senzill com plasmar l'esperit d'aquell mític Compromís per Lleida que defensava racionalment la possibilitat que ecologia i explotació agrícola puguin conviure plenament, va ser deixat de banda per no se sap quines raons.
I és que ecologia i explotació de la terra poden conviure. S'ha demostrat que hi ha espècies d'aus que han sobreviscut gràcies a la presència humana. No hi ha incompatibilitat absoluta. El que sí que succeeix és que a l'hora de defensar el territori cap governant ha de deixar de banda els interessos reals de persones amb problemes reals per dedicar-se a fer electoralisme fàcil de conseqüències ruïnoses.
Ara, un cop la situació ha arribat a l'extrem de posar en perill milers d'economies familiars, és moment que tots els agents presentin un front comú encapçalat per una proposta que parteixi de la defensa aferrissada i ineludible de la supervivència de la nostra agricultura. Senyors, deixem-nos de jocs electoralistes.
Dolors López Aguilar
Presidenta del PP de Lleida

miércoles, 11 de febrero de 2009

La mentida té les potes curtes

En enero de 2008, hace ahora un año, el presidente del gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, afirmaba que íbamos a llegar a un paro del 7 % y que la economía iba a crecer en torno al 3 %. Y calificaba al Partido Popular de antipatriota y catastrofista por advertir de lo que iba a venir, que es la situación actual con un paro de casi un 14 %.
Es imposible que hace un año el equipo económico del gobierno no supiera lo que iba a ocurrir, o como mínimo tuviera una idea aproximada.
Por lo que, la conclusión a la que podemos llegar es muy sencilla: Zapatero mintió, y lo hizo a sabiendas de que su mentira iba a descubrirse pronto, pero se trataba de ganar tiempo para llegar a las elecciones generales con el menor desgaste posible, y continuar en el poder, aunque fuese a base de engañar a los ciudadanos.
Mentir es grave, pero también lo es descalificar a la oposición, por decir la verdad y por ejercer la labor que le compete en un estado democrático. ¿Cómo se puede llamar antipatriota al que advierte de lo que va a ocurrir? Quizás el Sr. Zapatero preferiría una oposición silenciada, o mejor, no tener oposición, que es lo propio de los regímenes totalitarios. Pero el Partido Popular tiene el deber y el derecho de controlar al gobierno y denunciar lo que se hace mal, aunque a éste no le guste.
Y ahora sale el ministro Corbacho, después de conocerse el demoledor dato de que ya estamos en más de tres millones de parados, diciendo que no llegaremos a los 4 millones, como si nos estuviera haciendo un favor, cuando lo que hace es ofender a los parados e insultar su inteligencia. En España, se han superado los tres millones de parados, una cifra histórica.
Y en Lleida, con un 85,7 %, nos llevamos el record de ser la provincia catalana donde más ha aumentado el desempleo en los últimos doce meses. Tanto es así, que las oficinas de empleo de la Generalitat acabaron el año en Lleida con un total de 18.590 personas inscritas como parados, lo que supone un incremento de 8.580 desempleados más en doce meses.
Lleida es así la provincia donde más se ha disparado la pérdida de puestos de trabajo de toda Catalunya. Estos datos representan que cada día en las comarcas leridanas las cifras del paro se incrementaron en 23 personas, o lo que es lo mismo, durante el pasado año en la provincia de Lleida hubo un desempleado más cada hora.
Sólo en el pasado mes de diciembre, y a pesar de las contrataciones ligadas a la campaña de Navidad, el número de personas que buscaban un empleo sin encontrarlo en la provincia de Lleida se incrementó en 1.096.
Claro que todo esto no es de extrañar teniendo un gobierno de izquierdas, que tradicionalmente se llenan la boca hablando de políticas sociales, y luego son incapaces de llevarlas a cabo con un mínimo de competencia, porque está demostrado que este gobierno lo único que sabe hacer bien es mentir, aunque la mentira tiene las patas cortas, y al final acaba descubriéndose.
Dolors López
Presidenta del PP de Lleida